Any rere any, els batecs del meu bloc s’alenteixen entre els mesos de juny i setembre. La feina s’endu el temps, el cansament les forces, la dinàmica embogida part de l’enginy. Ja m’ho diuen, et tornes monotemàtic, i jo dic, si, i què?.
Aquesta exposició, de fet, és més per disculpar-me que per excusar- me. I us dic per que: si bé trobo a faltar escriure, trobo a faltar més encara llegir-vos, seguir-vos, saber de vosaltres.
Sumat a tot això ha aparegut un nou actor a la meva escena, molts de vosaltres el coneixeu, és diu: facebook. Només en mancava aquest... És com un altre fill al que cal dedicar-li temps, donar-li escalfor, alimentar-lo. I sense voler em trobo immers en una guerra d’enveges entre els meus “fills”. Els uns i els altres es miren recelosos pendents del temps que dedico a cadascú. Vaig com en una partida d’escacs, polsant el rellotge que comptabilitza hores, minuts i segons... a veure, a veure, a veure... però... “escac i mat” en la majoria dels casos...
Bé, després d’aquesta declaració de principis us proposo parlar de: faceboock. No, no us espanteu, de la seguretat en aquesta o qualsevol altra xarxa social, fent però, un paral·lelisme al que succeeix a l’altre costat de la finestra, és a dir, a casa vostra.
Per començar, hem de tenir clar que la seguretat és un bé molt preuat. Ho hem de creure i ho hem d’interioritzar perquè només així, valorarem/veurem els riscos i, hi posarem mesures necessàries que ens evitaran, en el millor dels casos, un ensurt.
Arribats a aquest punt, quants de vosaltres dubteu de mi? Penseu que no és cert, que exagero?.
Us sembla que doni una ullada a les vostres escombraries?, que creieu que puc trobar dins? Res, res , segur...
De entrada observo el vostre poder adquisitiu, convindreu amb mi que no és el mateix comprar a Caprabo, Mercadona, LIDL, Dia o el Corte Inglès...
In un cop allà, quines exquisideses adquiriu?: iogurts, cremes, vins, caves, peix, carn...?
Eh! Aquí hi ha un extracte del banc, caram tu!, aquests estan bé de peles...però, ostres, no està gaire bé... mira la caixa d’aquest medicament...
I així un munt de coses que ens delaten fins a un punt inimaginable per nosaltres, si no prenem les mesures de seguretat adequades. I com aquell qui diu, encara no hem sortit de casa. Per viatjar ja tenim internet, i amb ell la possibilitat de voltar i conèixer gent d’arreu amb les xarxes socials: face, twit, etc.. Gent de tots colors i condicions, bona i dolenta...
No val a badar, no s’ha de posar un en risc, ni posar a ningú del nostre entorn, conegut o desconegut. Mai se sap qui hi ha a l’altre costat de la finestra.
Dit això, comença a estar més clar que res de fotografies compromeses, de números de telèfon particulars, d’agendes que comprometen als nostres amics. De comentaris com: que bé, marxem quinze dies de vacances... Ja només et queda dir: i deixem la clau sota l’estora.
I sobre tot, vigileu els vostres fills, el que tu no fas o poden fer ells. La clau de tot això, com us deia al començament es interioritzar-ho, parlar-ho i sobre tot, creure-ho.
A partir d’aquí, és cosa vostra.
Sort!
