7/6/09

Ja està fet

Ja està fet, com molts (menys dels que ho haurien d’haver fet) he votat. Crec que és un deure triar els qui ens ha de representar però, no estic content. Hem arribat a un punt on no tries la millor opció sinó, la menys dolenta. I això no és bo. Tampoc ho és, el fet que els partits polítics no hagin estat capaços d’explicar-nos que significa el nostre vot, quina importància té, en que ens afecta. PSOE i PP han bipolaritzat un discurs, que res tenia a veure amb el que anàvem a fer. Per ells, ha estat com un sondeig del que pot passar en les properes eleccions generals, com si no coneguessin el país, què com molts vaixells va a la vela, segons el vent que bufa... i així ens va.

Són molts els que creuen que no val la pena anar a votar, el Parlament Europeu està molt llunya, res a veure amb la política del dia a dia. Dons estan una mica errats.

El Parlament Europeu, que avui sortirà d’aquestes eleccions, decidirà coses tan properes a nosaltres com ho és l’aire que respirem (Medi Ambient), el tipus de vehicles que conduirem (Indústria), la durada de la baixa de maternitat o quin tipus d’etiquetes duran els aliments. Un cop més decidirà com es gasten els euros de pressupost comunitari, quantitat gens menyspreable. Per tant, ens afecta, i tant que ens afecten les decisions d l’Eurocamera, i a partir del Tractat de Lisboa, encara més: política agrícola comuna, pesca, espai i transports.

Bé, ara només queda veure si no han guanyat, aquells que ens volen fer treballar més de 65 hores setmanals, aquells que no volen polítiques d’integració familiar, aquells que volen privatitzar la sanitat i abaratir l’acomiadament. En fi, que tots sabem del que parlem...

Bona nit.

No t'oblidis


VOTA!

6/6/09

Més enllà de la seguretat (o la seguretat del més enllà)


Avui, pensava fer-vos una reflexió personal sobre les eleccions però no, una trucada de la meva mare, ahir al vespre, ho va trasbalsar tot. Permeteu-me que ho comparteixi amb vosaltres i ja em direu quelcom. La veritat, no se si soc molt crític, si he perdut la capacitat d’adaptació o, quelcom no va bé del tot.

“Soc dels que té la sort de tenir una mare que, amb 81 anys està com una rosa. No te problemes de memòria, de mobilitat, ni de cap altre tipus que l’impedeixi fer una vida normal, tant normal com la meva”.

Cada dia, tant si ens hem vist, com si no, a les nou del vespre ens truquem, així m’informa de les darreres novetats i em dona la bona nit. Ahir, en un moment de la conversa em diu: “ah!, demà a la tarda em donen l’extremaunció”. Vaig tenir sort de no tenir res a les mans, perquè hauria anat tot a terra. Estàs boja?, li vaig dir jo. No home no, em va dir ella sense immutar-se, el rector m’ho ha proposat perquè, a aquestes alçades no sempre s’arriba a temps. És més, a partir d’aquí em perdonen tots els pecats...”

A mi m’heu de perdonar perquè repeteixo el que diu un amic meu: “es para mear y no echar gota”.

O sigui que l’esglèsia (un dels seus representats legals a la terra) ha decidit formatar la meva mare. A partir d’aquesta tarda ja es pot morir en pau perquè, ja té edat de morir-se. Per això li donaran l’extremaunció, ara anomenada unció dels malalts. És ben veritat que, la feina feta no té fronteres.

Tan sols desitjo que ni la meva mare ni cap dels que seran untats avui, vegi aquest acte més enllà d’un protocol merament religiós. A mi em costa quedar-me aquí i no pensar en altres coses...