Second live

A mida que passen els anys, m’adono que hi ha una gran diferència entre nosaltres i els nostres pares: la capacitat d’adaptació. Mentre que ells mantenien fermes les seves postures, nosaltres ens anem mimetitzant amb l’entorn. Crec que el seu era un posicionament intransigent i, va ser un dels grans problemes perquè ens entenguéssim més i millor.

Un dels exemples de la nostra adaptació al medi pot ser Secod Live, “un mon real en un entorn virtual”. Un mon creat per molts usuaris que poden interactuar, comunicar-se, jugar i fins i tot fer negocis utilitzant com a moneda el “Linder Dólar” ($L). És curiós però, aquesta moneda és intercanviable en el mon real. A partir d’aquí ja podeu imaginar la quantitat de negocis que es fan...

Arribat a aquest punt ja m’he oblidat d’adaptacions i em pregunto es posaran malalts els ciutadans d’aquesta mon?, hi ha metges?, hi ha hospitals?. La resposta me l’ha donat una notícia del diari El País:

A partir del dia 8 de maig, tots els dilluns i els dijous, dues metgesses de família es posaran davant l’ordinador durant hores, amb la finalitat d’atendre dubtes que sobre salut, tinguin els joves que accedeixen a la Illa de la Salut, un espai virtual de Second Live.

La consulta la faran en un despatx virtual on pacient i metge poden comunicar-se a través de missatges escrits o amb àudio i sempre amb garantia de confidencialitat i privacitat del pacient. Comenten també, que en sis mesos la consulta s’estendrà a pacients amb patologies cròniques.

Digueu-me “tiquis miquis” però després de la meva darrera visita mèdica, la primera en molts anys, on el metge quasi no em va mirar a la cara, no em va auscultar, mirar la pressió o qualsevol altre actuació de luxe, m’estic plantejant passar-me a la realitat virtual de Second Live, igual estaré millor atès.

No sé com ha anat però, he passat de l’adaptació generacional a la medicina. Amb això si que coincideixo amb els meus pares: estem ben arreglats amb alguns aspectes de la medicina.

S.O.S

Ahir al vespre, ens vam reunir per sopar un grup de dotze, catorze o quinze personis, com diria un amic meu: “mai tretze”. El mar com a fons i el murmuri de les onades ens proposava un escenari meravellós per aquesta trobada.

Mentre servien els entrants vam començar a xerrar, els preguntis de rigor: com t’ha anat?, que fas?, on estàs ara?, eren interrogants que és repetien per tots els racons de la taula. A mida que transcorria la nit, el currículums de cadascú de nosaltres s’anava omplint. Ens posàvem al dia.

De repent el soroll quasi imperceptible d’una campaneta va envair la taula, “tilín”. És va fer el més absolut dels silencis, la cara de pànic i les mirades de tots és creuaven, mentre una nova pregunta silenciosa surava per la taula: és el meu?. En un segon tots vam desenfundar els nostres telèfons mòbils, les cares de pànic anaven canviant a cares de tranquil·litat. Bé, totes menys una, la del meu company de taula. Era ell qui s’havia quedat sense bateria, quin horror. Ara les mirades misericordioses d’uns i altres delataven el que pensaven:”mala cosa noi...”

La vetllada havia donat un gir inesperat, un de nosaltres estava tocat. Com s’ho faria sense mòbil, desconnectat del món?. Però, sortosament no tot estava perdut, el restaurador havia previst una situació com aquesta. A la barra del bar hi havia un “movil-power”, un carregador de gadgets multi marca. Ja només quedava posar un euro, introduir el connector i començar la càrrega. A partir d aquest moment la cosa és va relaxar, hi havia complicitat amb el company tecnològicament salvat. Va retornar l’alegria a la taula i tal i com estava previst, va ser una vetllada pel record.

Més tard, mentre tornava a casa reflexionava en el que havia passat, i jo que he procurat què posin desfibril·ladors automàtics en llocs de pública concurrència.

He de seguir pensant en tot plegat, hi ha quelcom que acaba d’anar del tot a l’hora...

Decàleg

Avui retorno, després d'uns dies en els quals el treball m'ha tingut tenallat més del que és desitjable, convenient i sa. No em sento especialment orgullós d'això però, ha estat la realitat. O sigui, que ningú pensi que he “sabatizat” el blog o a mi mateix.

Fa un temps vaig llegir en, qui sap on, un altre d'aquests decàlegs que tant m'agraden. Us proposo afegiu alguns consells, no té perquè tancar-se en 10, n’hi ha molts més.

10 consells per a viure una vida horrible

1.- Pensa en com de malament t'ha anat la vida. La teva vida és un fracàs. Compara't amb totes aquelles persones que han tingut molta sort i maleeix-te a tu mateix. Tortura't pensant en això, quantes més vegades al dia, millor. No et vagis al llit sense abans pensar: "Sóc un desgraciat".

2.- Viu ràpidament. No paris ni per a pensar-ho. Procura treballar el màxim nombre d'hores possible, acumula el teu treball i no deleguis en uns altres. Només tu ets capaç de fer-ho correctament. Fuma tot el que siguis capaç, i beu alcohol diverses vegades al dia. Engreixa’t, l felicitat és proporcional a la grandària de la teva panxa i als quilos de sobrecàrrega. Tortura't en el gimnàs 2 hores a la setmana i maleeix-te tot el possible per no estar en forma.

3.- Arriba tard a casa, no gaudeixis ni de la teva parella ni dels teus fills. Porta a casa tots els problemes i culpabiliza d'ells a la teva família. Empipa't i crida, com més millor. La teva família no et mereix.

4.- Ompla la teva ment de pensaments horribles i recrea't en ells el major temps possible. Pensa en les mil maneres diferents com et pots morir i tria les més espantoses. Fes una pel·lícula mental sobre això i visualitza-la una vegada i una altra. Quan vagis amb cotxe, pensa que patiràs un accident. Si vas amb avió, pensa que caurà i que vas a moriràs cremat. Pensa en la mort. Contínuament. I sofreix per això com més millor.

5.- Menja compulsivament, ràpid i sense gaudir del menjar. Quan ho facis, mantingues la teva atenció en altra cosa. Gaudeix del menjar escombraria, de la carn i dels greixos saturats. Engreixa’t, com més millor, i no oblidis sotmetre't a dietes estrictes i insatisfactòries dues o tres vegades a l'any, això sí, procurat lamentar-te de quan gras estàs i dels problemes que això pot implicar per a la teva salut en el futur. Quan abandonis la dieta, menja el màxim possible en el menor temps que siguis capaç, per a recuperar els quilos perduts i afegir-te uns quants més suplementaris. Culpat per això.

6.- Procura dormir el menor temps possible, i omplir la teva ment amb tot el que has de fer a l'endemà abans de ficar-te alllit. Planifica tot el treball del matí, i, si no ets capaç de dormir, pren-te una pastilla o dues. Procura veure alguna pel·lícula violenta abans de dormir, i aixeca't empipat per no poder dormir més. Lamenta't llavors pel desgraciada que és la teva vida, com t’he indicat en el punt 1.

7.- No vagis de vacances. El treball és l'única cosa divertida. No passegis per la natura, de què serveix?. Queda't a casa i duu-te un poc de treball per als teus dies lliures. Connecta el telèfon mòbil, el fax i l'ordinador, per a no perdre el contacte, i procura estar pendent d'ells el major temps possible.

8.- Ets un inútil. No serveixes per res. Imagina't freqüentment que et quedaràs sense treball. Pensa en tots els problemes econòmics que tindràs, en els deutes i en la ruïna absoluta. Ningú t’ajudarà, perquè no tens amics de debò. Pensa en això i recrea't en aquests pensaments cada vegada que tinguis una pausa en el teu treball.

9.- Desenvolupa i potencia els teus instints més violents. Sigues agressiu treballant, parlant, conduint... pots ser especialment desagradable amb la teva família i amb els teus fills. La vida és molt dura, i cal aprendre. Empipa't amb tot el món i fixa't que tot el món et mira malament, i fa gestos desagradables quan et veu. Has de defensar-te de tots: ets tu contra el món.

10.- No t'oblidis de ser infeliç. Quan t'asseguis bé, content, feliç, busca un pensament desagradable. No somriguis. La vida és massa terrible per a tenir un motiu per a somriure. Realment no mereix la pena. Igual hauries de pensar en posar-li fi, un dia d'aquests... és una opció a considerar

Mar cruel

Molts de nosaltres venim de gaudir del pont, uns dies de vacances molt gratificants.

Molts, hem començat a fer plans per les properes vacances però,

molts, simplement lluiten per sobreviure...

Cliqueu sobre la imatge, us durà a l'enllaç

Ells no ho farien

Estic convençut, ells no ho farien. Ells no marxarien de vacances abandonant-nos al costat d’una carretera qualsevol.

La crisi de l'oli de gira-sol

Sempre he pensat que no hi ha pitjor desinformació que la informació mal donada.

Us dic això, arran de la des”informació” de la “crisi de l’oli de gira-sol”. Sense tenir més dades, vaig pensar que no es tractés d’una vaga d’aquests vegetals. Tal vegada demanaven més hores de sol. Però no, apareix el ministre de sanitat per televisió i ens demana que no es consumeixi oli de gira-sol perquè, hi ha la possibilitat de que contingui “noséquè” perjudicial per a la salut.

El primer que vaig fer va ser anar a la cuina i, verificar quin tipus d’oli usem: oli d’oliva tap verd i tap vermell... un sospir d'alleugeriment a casa...

Bé bromes a banda, vaig pensar en les prop de les 700 persones que van morir, i de les 20.000 que van resultar afectades per la ingestió d’oli de colza desnaturalitzat amb anilina, l’any 1981. Per tant, calia que haguessin donat una informació més acurada: marques, tipus, etc.

Avui la noticia es tancava així: El ministre de Sanitat, Bernat Soria, ha assegurat que tot l’oli de gira-sol disponible en els supermercats és “segur per a la salut” i ha precisat que de moment, s’ha certificat que no hi ha risc en 200 de les 800 marques d’aquest producte que es comercialitza a Espanya. Es a dir, que hi ha 200 marques no contaminades (PDF) amb tota seguretat i, que la resta (600) no són perilloses per a la salut.

Més clar l’aigua... qui en tingui...

Llegendes urbanes

Aquesta setmana, he rebut un correu en el que em facilitaven aquesta informació:

INVERTIR EL NUMERO PIN POT SALVAR-TE

Si estàs sent forçat/da per un lladre a retirar diners d’un caixer automàtic, ho pots notificar a la policia marcant el teu número PIN al revés.

Per exemple, si el teu número PIN és 1234 marca’l al revés: 4321. El caixer reconeix que el teu número PIN està sent marcat al revés, aleshores la maquina et donarà els diners sol·licitats però, ocult per al lladre, la policia serà avisada i sortirà per a ajudar-te immediatament.

Aquesta informació es va transmetre per TELEVISIÓ i van declarar en el programa que rarament s’utilitza perquè les persones no saben que existeix.

Si us plau, passa això a tots els teus contactes.

Després de llegir-ho se’m van plantejar alguns dubtes:

1. En el supòsit dels qui tenen un número capicua, Què passa amb ells?.

2. Si estàs sent atracat, perquè l’acció no és altra. Tindràs la sang freda, no només de recordar el número PIN, sinó de donar-li la volta?.

3.Estan els caixers preparats per a aquesta “mesura de seguretat”?.

No parlaré del fet que hagi estat comentat a la televisió, com si això li donés alguna credibilitat...

I com en altres ocasions en les quals he rebut correus d’aquest tipus (t’has oblidat les claus del cotxe?, no et preocupis, pots obrir-lo amb el mòbil…), comença la “tasca d’investigació”, quina?, doncs tan fàcil com anar-me’n a un caixer i provar-ho.

Arribats a aquest punt us puc confirmar, sense cap mena de dubte, que no funciona . Al teclejar un número PIN que no té res a veure amb el meu, ha sortit una instrucció de PIN erroni, provi de nou. Ah!, si us dóna per fer la prova, no oblideu que solament teniu la possibilitat de tres intents, la quarta us durà a l'oficina per a demanar la devolució de la targeta, ja que el caixer la hi haurà empassat. I per descomptat la policia no ha aparegut però, gratament decebut, he tornat a casa per a escriure aquest desmentit.

Per cert, aquest post em dóna l'oportunitat d'obrir una nova categoria: llegendes urbanes. Per descomptat no és per a fer-li la competència a Jefe Indio, ell si té un blog de veritables Llegendes Urbanes, us aconsello el visiteu.