27/5/08

Declaració de Ginebra

Fa uns dies a blanesseguridad parlàvem de la professió mèdica. Avui, després de llegir un article molt interessant a soitu, m'he passat per wikipedia per a copiar la Declaració de Ginebra, text alternatiu al Jurament Hipocràtic.

EN EL MOMENT DE SER ADMÈS COM MEMBRE DE LA PROFESSIÓ MÈDICA:

PROMETO SOLEMNEMENT
consagrar la meva vida al servei de la humanitat;

ATORGAR
als meus mestres el respecte i la gratitud que mereixen;

EXERCIR
la meva professió a consciència i dignament;

VETLLAR
abans de res per la salut del meu pacient;

GUARDAR I RESPECTAR
els secrets confiats a mi, fins i tot després de la defunció del pacient;

MANTENIR
, per tots els mitjans al meu abast, l'honor i les nobles tradicions de la professió mèdica;

CONSIDERAR
com germans i germanes als meus col·legues;

NO PERMETRE
que consideracions d'edat, malaltia o incapacitat, credo, origen ètnic, sexe, nacionalitat, afiliació política, raça, orientació sexual, classe social o qualsevol altre factor s'interposin entre els meus deures i el meu pacient;

VETLLAR
amb el màxim respecte per la vida humana;

NO EMPRAR
els meus coneixements mèdics per a contravenir les lleis humanes, fins i tot sota amenaça;

FAIG AQUESTES PROMESES
solemne i lliurement, sota la meva paraula d'honor.

No vull generalitzar perquè sempre és odiós però, és com la vida mateixa, o m'ho sembla a mí?...

25/5/08

Compta enrera


No se bé si és l’edat la que fa això però, qui no s’ha preguntat mai: quant em queda de vida?. Després d’aquesta li segueixen altres com: què faria si sabés la data de la meva mort?, a qui ho diria?, a qui li donaria les gràcies?, a qui em disculparia?...

Aquestes preguntes, que a molts els pot semblar una bajanada, no ha de ser-ho tant quan l’empresa Timex ha dissenyat un rellotge on la seva funció bàsica és la de mantenir al seu propietari permanentment avisat de quant “temps li queda de vida”. Per a això, caldrà facilitar-li una sèrie de factors (hores de descans, alimentació, estrès, i altres dades de la nostra salut),amb els quals l’aparell elaborarà les malignes prediccions.

Jo no seré dels que me’l compri. En primer lloc, perquè prefereixo no tenir aquest tipus de dades i dedicar-me simplement a viure. A viure sense estar permanentment mirant la meva data de caducitat. Per altra banda, perquè no crec massa en les seves prediccions, segur que no té un factor de correcció anomenat Murphy, o aquell altre que diu: “fa un dia meravellós, veuràs com ve un “gili…..” i te l’espatlla”.

Com veieu, no hi ha una formula magistral que ens doni seguretat plena. Pot ser que sigui una de les gràcies de la vida, saber quan comença però no, quan acaba. De totes maneres, si voleu viure en la inseguretat, en el temor, i com jo sou dels que no us el comprareu, no deixeu de seguir les instruccions de Julio Cortazar en el seu preàmbul i instruccions per a donar corda al rellotge:

Preàmbul de les instruccions per a donar corda al rellotge

Pensa en això: quan et regalen un rellotge et regalen un petit infern florit, una cadena de roses, una garjola d’aire. No et donen solament el rellotge, que els compleixis molt feliços i esperem que et duri perquè és de bona marca, suís amb àncora de rubis; no et regalen solament aquest menut picapedrer que et lligaràs al canell i que passejarà amb tu. Et regalen -no ho saben, el terrible és que no ho saben-, et regalen un nou tros fràgil i precari de tu mateix, quelcom que és teu però no és el teu cos, que cal lligar al teu cos amb la seva corretja com un bracet desesperat penjant-se del teu canell. Et regalen la necessitat de donar-li corda tots els dies, l’obligació de donar-li corda perquè segueixi sent un rellotge; et regalen l’obsessió d’atendre a l’hora exacta en les vitrines de les joieries, a l’anunci de la ràdio, o el del servei telefònic. Et regalen la por de perdre’l, que te’l robin, que caigui a terra i es trenqui. Et regalen la seva marca, i la seguretat que és una marca millor que les altres, et regalen la tendència de comparar el teu rellotge amb els altres rellotges. No et regalen un rellotge, tu ets el regalat, a tu t’ofereixen per a l’aniversari del rellotge.

Instruccions per a donar corda al rellotge

Allà al fons està la mort, però no tingui por. Subjecti el rellotge amb una mà, prengui amb dos dits la clau de la corda, remunti-la suaument. Ara s’obre un altre termini, els arbres despleguen les seves fulles, les barques corren regates, el temps com un ventall es va omplint de si mateix i d'ell brollen l’aire, les brises de la terra, l’ombra d’una dona, el perfum del pa. Què més vol, què més vol? Lligui’l aviat al seu canell, deixi’l bategar en llibertat, imiti’l anhelant. La por rovella les àncores, cada cosa que es va poder aconseguir i va ser oblidada va corroint les venes del rellotge, gangrenant la freda sang dels seus rubis. I allà en el fons està la mort si no correm i arribem abans i comprenem que ja no importa.

21/5/08

Second live

A mida que passen els anys, m’adono que hi ha una gran diferència entre nosaltres i els nostres pares: la capacitat d’adaptació. Mentre que ells mantenien fermes les seves postures, nosaltres ens anem mimetitzant amb l’entorn. Crec que el seu era un posicionament intransigent i, va ser un dels grans problemes perquè ens entenguéssim més i millor.

Un dels exemples de la nostra adaptació al medi pot ser Secod Live, “un mon real en un entorn virtual”. Un mon creat per molts usuaris que poden interactuar, comunicar-se, jugar i fins i tot fer negocis utilitzant com a moneda el “Linder Dólar” ($L). És curiós però, aquesta moneda és intercanviable en el mon real. A partir d’aquí ja podeu imaginar la quantitat de negocis que es fan...

Arribat a aquest punt ja m’he oblidat d’adaptacions i em pregunto es posaran malalts els ciutadans d’aquesta mon?, hi ha metges?, hi ha hospitals?. La resposta me l’ha donat una notícia del diari El País:

A partir del dia 8 de maig, tots els dilluns i els dijous, dues metgesses de família es posaran davant l’ordinador durant hores, amb la finalitat d’atendre dubtes que sobre salut, tinguin els joves que accedeixen a la Illa de la Salut, un espai virtual de Second Live.

La consulta la faran en un despatx virtual on pacient i metge poden comunicar-se a través de missatges escrits o amb àudio i sempre amb garantia de confidencialitat i privacitat del pacient. Comenten també, que en sis mesos la consulta s’estendrà a pacients amb patologies cròniques.

Digueu-me “tiquis miquis” però després de la meva darrera visita mèdica, la primera en molts anys, on el metge quasi no em va mirar a la cara, no em va auscultar, mirar la pressió o qualsevol altre actuació de luxe, m’estic plantejant passar-me a la realitat virtual de Second Live, igual estaré millor atès.

No sé com ha anat però, he passat de l’adaptació generacional a la medicina. Amb això si que coincideixo amb els meus pares: estem ben arreglats amb alguns aspectes de la medicina.

18/5/08

S.O.S


Ahir al vespre, ens vam reunir per sopar un grup de dotze, catorze o quinze personis, com diria un amic meu: “mai tretze”. El mar com a fons i el murmuri de les onades ens proposava un escenari meravellós per aquesta trobada.

Mentre servien els entrants vam començar a xerrar, els preguntis de rigor: com t’ha anat?, que fas?, on estàs ara?, eren interrogants que és repetien per tots els racons de la taula. A mida que transcorria la nit, el currículums de cadascú de nosaltres s’anava omplint. Ens posàvem al dia.

De repent el soroll quasi imperceptible d’una campaneta va envair la taula, “tilín”. És va fer el més absolut dels silencis, la cara de pànic i les mirades de tots és creuaven, mentre una nova pregunta silenciosa surava per la taula: és el meu?. En un segon tots vam desenfundar els nostres telèfons mòbils, les cares de pànic anaven canviant a cares de tranquil·litat. Bé, totes menys una, la del meu company de taula. Era ell qui s’havia quedat sense bateria, quin horror. Ara les mirades misericordioses d’uns i altres delataven el que pensaven:”mala cosa noi...”

La vetllada havia donat un gir inesperat, un de nosaltres estava tocat. Com s’ho faria sense mòbil, desconnectat del món?. Però, sortosament no tot estava perdut, el restaurador havia previst una situació com aquesta. A la barra del bar hi havia un “movil-power”, un carregador de gadgets multi marca. Ja només quedava posar un euro, introduir el connector i començar la càrrega. A partir d aquest moment la cosa és va relaxar, hi havia complicitat amb el company tecnològicament salvat. Va retornar l’alegria a la taula i tal i com estava previst, va ser una vetllada pel record.

Més tard, mentre tornava a casa reflexionava en el que havia passat, i jo que he procurat què posin desfibril·ladors automàtics en llocs de pública concurrència.

He de seguir pensant en tot plegat, hi ha quelcom que acaba d’anar del tot a l’hora...

15/5/08

Decàleg


Avui retorno, després d'uns dies en els quals el treball m'ha tingut tenallat més del que és desitjable, convenient i sa. No em sento especialment orgullós d'això però, ha estat la realitat. O sigui, que ningú pensi que he “sabatizat” el blog o a mi mateix.

Fa un temps vaig llegir en, qui sap on, un altre d'aquests decàlegs que tant m'agraden. Us proposo afegiu alguns consells, no té perquè tancar-se en 10, n’hi ha molts més.

10 consells per a viure una vida horrible

1.- Pensa en com de malament t'ha anat la vida. La teva vida és un fracàs. Compara't amb totes aquelles persones que han tingut molta sort i maleeix-te a tu mateix. Tortura't pensant en això, quantes més vegades al dia, millor. No et vagis al llit sense abans pensar: "Sóc un desgraciat".

2.- Viu ràpidament. No paris ni per a pensar-ho. Procura treballar el màxim nombre d'hores possible, acumula el teu treball i no deleguis en uns altres. Només tu ets capaç de fer-ho correctament. Fuma tot el que siguis capaç, i beu alcohol diverses vegades al dia. Engreixa’t, l felicitat és proporcional a la grandària de la teva panxa i als quilos de sobrecàrrega. Tortura't en el gimnàs 2 hores a la setmana i maleeix-te tot el possible per no estar en forma.

3.- Arriba tard a casa, no gaudeixis ni de la teva parella ni dels teus fills. Porta a casa tots els problemes i culpabiliza d'ells a la teva família. Empipa't i crida, com més millor. La teva família no et mereix.

4.- Ompla la teva ment de pensaments horribles i recrea't en ells el major temps possible. Pensa en les mil maneres diferents com et pots morir i tria les més espantoses. Fes una pel·lícula mental sobre això i visualitza-la una vegada i una altra. Quan vagis amb cotxe, pensa que patiràs un accident. Si vas amb avió, pensa que caurà i que vas a moriràs cremat. Pensa en la mort. Contínuament. I sofreix per això com més millor.

5.- Menja compulsivament, ràpid i sense gaudir del menjar. Quan ho facis, mantingues la teva atenció en altra cosa. Gaudeix del menjar escombraria, de la carn i dels greixos saturats. Engreixa’t, com més millor, i no oblidis sotmetre't a dietes estrictes i insatisfactòries dues o tres vegades a l'any, això sí, procurat lamentar-te de quan gras estàs i dels problemes que això pot implicar per a la teva salut en el futur. Quan abandonis la dieta, menja el màxim possible en el menor temps que siguis capaç, per a recuperar els quilos perduts i afegir-te uns quants més suplementaris. Culpat per això.

6.- Procura dormir el menor temps possible, i omplir la teva ment amb tot el que has de fer a l'endemà abans de ficar-te alllit. Planifica tot el treball del matí, i, si no ets capaç de dormir, pren-te una pastilla o dues. Procura veure alguna pel·lícula violenta abans de dormir, i aixeca't empipat per no poder dormir més. Lamenta't llavors pel desgraciada que és la teva vida, com t’he indicat en el punt 1.

7.- No vagis de vacances. El treball és l'única cosa divertida. No passegis per la natura, de què serveix?. Queda't a casa i duu-te un poc de treball per als teus dies lliures. Connecta el telèfon mòbil, el fax i l'ordinador, per a no perdre el contacte, i procura estar pendent d'ells el major temps possible.

8.- Ets un inútil. No serveixes per res. Imagina't freqüentment que et quedaràs sense treball. Pensa en tots els problemes econòmics que tindràs, en els deutes i en la ruïna absoluta. Ningú t’ajudarà, perquè no tens amics de debò. Pensa en això i recrea't en aquests pensaments cada vegada que tinguis una pausa en el teu treball.

9.- Desenvolupa i potencia els teus instints més violents. Sigues agressiu treballant, parlant, conduint... pots ser especialment desagradable amb la teva família i amb els teus fills. La vida és molt dura, i cal aprendre. Empipa't amb tot el món i fixa't que tot el món et mira malament, i fa gestos desagradables quan et veu. Has de defensar-te de tots: ets tu contra el món.

10.- No t'oblidis de ser infeliç. Quan t'asseguis bé, content, feliç, busca un pensament desagradable. No somriguis. La vida és massa terrible per a tenir un motiu per a somriure. Realment no mereix la pena. Igual hauries de pensar en posar-li fi, un dia d'aquests... és una opció a considerar

5/5/08

Mar cruel

Molts de nosaltres venim de gaudir del pont, uns dies de vacances molt gratificants.

Molts, hem començat a fer plans per les properes vacances però,

molts, simplement lluiten per sobreviure...

Cliqueu sobre la imatge, us durà a l'enllaç


1/5/08

Ells no ho farien

Estic convençut, ells no ho farien. Ells no marxarien de vacances abandonant-nos al costat d’una carretera qualsevol.