18/5/08

S.O.S


Ahir al vespre, ens vam reunir per sopar un grup de dotze, catorze o quinze personis, com diria un amic meu: “mai tretze”. El mar com a fons i el murmuri de les onades ens proposava un escenari meravellós per aquesta trobada.

Mentre servien els entrants vam començar a xerrar, els preguntis de rigor: com t’ha anat?, que fas?, on estàs ara?, eren interrogants que és repetien per tots els racons de la taula. A mida que transcorria la nit, el currículums de cadascú de nosaltres s’anava omplint. Ens posàvem al dia.

De repent el soroll quasi imperceptible d’una campaneta va envair la taula, “tilín”. És va fer el més absolut dels silencis, la cara de pànic i les mirades de tots és creuaven, mentre una nova pregunta silenciosa surava per la taula: és el meu?. En un segon tots vam desenfundar els nostres telèfons mòbils, les cares de pànic anaven canviant a cares de tranquil·litat. Bé, totes menys una, la del meu company de taula. Era ell qui s’havia quedat sense bateria, quin horror. Ara les mirades misericordioses d’uns i altres delataven el que pensaven:”mala cosa noi...”

La vetllada havia donat un gir inesperat, un de nosaltres estava tocat. Com s’ho faria sense mòbil, desconnectat del món?. Però, sortosament no tot estava perdut, el restaurador havia previst una situació com aquesta. A la barra del bar hi havia un “movil-power”, un carregador de gadgets multi marca. Ja només quedava posar un euro, introduir el connector i començar la càrrega. A partir d aquest moment la cosa és va relaxar, hi havia complicitat amb el company tecnològicament salvat. Va retornar l’alegria a la taula i tal i com estava previst, va ser una vetllada pel record.

Més tard, mentre tornava a casa reflexionava en el que havia passat, i jo que he procurat què posin desfibril·ladors automàtics en llocs de pública concurrència.

He de seguir pensant en tot plegat, hi ha quelcom que acaba d’anar del tot a l’hora...

10 comentaris:

Arare ha dit...

Company, des de quan és primer una persona humana que un telèfon mòbil, eh? eh? eh? si és que sembles nou, ostres!
:D

escolta, que jo marxaré dimecres, segurament! no em tindràs quatre mesos sense dir-me hola directament, eh????????

Josep ha dit...

pero Josep si para una prueba , tac, electro,,,,, te tiras 3 meses esperando y con suerte,,,,
Pero un movil por favor que seria sin tener donde cargarlo SEÑOR, SEÑOR Josep que et quedas anticuat jejejeje. Molt bo el comentari.

Jaume Puig ha dit...

Molt ben pensat els desfibril.ladors. I jo afegeixo que és una vergonya que un hospital comarcal no tingui UCI ni unitat coronària ni es pugui fer un TAC ni jo que sé més.

XAVI ha dit...

Jaume tens tota la raó això si que es una vergonya...per cert els desfibril.ladors d´emergencia....un tema bo .....Telefonica te molt a dir......no?jajaja...

robelfu ha dit...

Maleïts miviles
La gent que ho necessiti per motius de treball, ho entenc. Però jo almenys, puc estar dies sense encendre'l encara que, en casos extrems de no voler que em molestin. Normalment ho tinc en silenci i si estic a casa la majoria de vegades ni tan sols s'on ho tinc, he de lrucarme a mi mateixa per localitzar -ho.

et deixo que tinc una trucada jejje
un petonàs

Josep Lluís ha dit...

arare tens raó, "ha estat un mal moment"..

josep, era a l'un dos tres que hi havia la figura de "los sufridores", no?. S'ha escampat per tot arreu...

jaume, que et puc dir que no sigui: Que Déu ens agafi confesats, d'alra manera...

xavi, telefonica sempre esta en "línea" d'allà on pot treure una mosegada...

robelfu, jo estic localitzable sempre, les 24 hores. Això fa que tingui el telèfon en marxa però, que el rspecti més quen està apagat. I, hahaha, respón respon...
Petonet per tu.

Martha! ha dit...

bonic blog!
gracies per afegir-te al meu!
un petó

Martha! ha dit...

bonic blog!
gracies per afegir-te al meu!
un petó

Josep Lluís ha dit...

Gràcies a tu martha!, per la vsita i pels teus dos petons...

Nits ha dit...

Ostres no sabia que això existís, és que jo puc esperar arribar a casa per carregar. Veig que no estic tant enganxada al mòbil com pensava, bufff.
Però és cert, falten moltes coses bàsiques i necessaries per salvar vides, però com sempre primer el diner i despres la resta de coses.