S.O.S

Ahir al vespre, ens vam reunir per sopar un grup de dotze, catorze o quinze personis, com diria un amic meu: “mai tretze”. El mar com a fons i el murmuri de les onades ens proposava un escenari meravellós per aquesta trobada.

Mentre servien els entrants vam començar a xerrar, els preguntis de rigor: com t’ha anat?, que fas?, on estàs ara?, eren interrogants que és repetien per tots els racons de la taula. A mida que transcorria la nit, el currículums de cadascú de nosaltres s’anava omplint. Ens posàvem al dia.

De repent el soroll quasi imperceptible d’una campaneta va envair la taula, “tilín”. És va fer el més absolut dels silencis, la cara de pànic i les mirades de tots és creuaven, mentre una nova pregunta silenciosa surava per la taula: és el meu?. En un segon tots vam desenfundar els nostres telèfons mòbils, les cares de pànic anaven canviant a cares de tranquil·litat. Bé, totes menys una, la del meu company de taula. Era ell qui s’havia quedat sense bateria, quin horror. Ara les mirades misericordioses d’uns i altres delataven el que pensaven:”mala cosa noi...”

La vetllada havia donat un gir inesperat, un de nosaltres estava tocat. Com s’ho faria sense mòbil, desconnectat del món?. Però, sortosament no tot estava perdut, el restaurador havia previst una situació com aquesta. A la barra del bar hi havia un “movil-power”, un carregador de gadgets multi marca. Ja només quedava posar un euro, introduir el connector i començar la càrrega. A partir d aquest moment la cosa és va relaxar, hi havia complicitat amb el company tecnològicament salvat. Va retornar l’alegria a la taula i tal i com estava previst, va ser una vetllada pel record.

Més tard, mentre tornava a casa reflexionava en el que havia passat, i jo que he procurat què posin desfibril·ladors automàtics en llocs de pública concurrència.

He de seguir pensant en tot plegat, hi ha quelcom que acaba d’anar del tot a l’hora...