27/1/08

Second life...pero no aquí


Avui us vull parlar d'un home de mitjana edat carregat d'il·lusions, de ganes de viure, de sentir-se bé, no en va té una professió de risc que l'obliga a estar en forma.

Un dia entra a una pàgina d'internet o tal vegada a una botiga especialitzada en bicicletes, que més dóna. Vol comprar-se'n una especial, és cara però ho val. D'entre totes les que veu escull la que serà “la seva bicicleta”: vermella i negra, amb quadre de fibra de carboni, sillí, tubulars, frens, plats i el seu petit ordinador de bord que li indicarà, al marge dels quilòmetres, el seu ritme cardíac.

Com en tantes ocasions es calça les seves sabatilles, es posa el maillot, el coulotte, reseteja l'ordinador i poc després salta a la carretera preparat per fer la ruta prevista, sense saber que el destí li tenia preparat això…

La llista de morts per accidents de tràfic no té fí. Es demanen sancions més dures per als infractors, augmenten les penes, però dia a dia, el nombre de ferits i de morts segueix augmentant imparable. El pitjor és que no parlem d'estadística, ho fem de pares, mares, germans, amics i companys que queden destrossats per la pèrdua d'un ésser estimat. Parlem de vides truncades i d'il·lusions partides, que tal vegada es podrian evitar amb solament prendre conciéncia del que significa pujar a un cotxe, a una moto, o a una bicicleta.

Consciència que com més grans i més potents, més perillosos.

Consciència que com més petits, més vulnerabes.

24/1/08

Test de la confiança

Avui us presento un article, que fa que la seguretat s’acosti a la zona més íntima de les nostres relacions. Aquella en la qual només hi caben dos, aquella en la qual quan es presenta un tercer en escena fa que saltin totes les alarmes.

Teoritzant aquest tipus de situacions, plantejo que les relacions s’han de basar en la confiança mútua, i que quan aquesta es perd de poc valen proves, i tal vegada menys les paraules. Crec que és com l’exemple del got trencat, per molt bé
que l’enganxem sempre es notarà per on s’ha trencat.

Però com us he dit, això és pura teoria. Quan es planteja el dubte que el duet s’ha convertit en duet més un, tota teoria se’n va a baix.

Arribats a aquest punt, a casa ja s’ha generat un debat amb la meva dona. Com a testimoni he tingut un llibre escrit per ella titulat: “És lícit espiar a la teva parella”?, ella defensa que si.

Ara si no t’importa perdre un minut més, m’agradaria saber que opines tu. Si ets dels que diu no, a dialogar toquen. Però si opines que qualsevol cosa val, et presento el Check Mati Semen Detection Kit o Kit de Detecció de Semen, un article que et servirà per a desvetllar tots els teus dubtes. No dic jo que serà la fi dels teus problemes però, fes-ho tot sol i procura fer la mateixa cara que la noia predictor.


20/1/08

No deixis anar el teu fill

Davant notícies tan impactants com les desaparicions de Mariluz, de Amy, de Yeremi o de Madeleine, hem de prendre molt de debò les mesures de seguretat que van encaminades a la protecció dels nostres fills. Sense adonar-nos estem baixant la guàrdia, i això no fa altra cosa que fer-nos vulnerables davant els qui viuen dels oblits dels altres.

La societat ha canviat, internet per exemple és un lloc excel·lent per a predadors. Viuen de la negligència de molts, entre ells els nostres fills que sense cap dubte, són un excel·lent camp de cultiu.

La policia d’arreu els persegueix sens descans però, de tant en tant veiem notícies que involucren menors amb el negoci de la pornografia infantil, una indústria que proveeix aquest material a pedòfils i pederastes de tot el món.

Ahir vam poder veure en un programa de televisió (La Noria), la desesperació d'uns pares davant la desaparició de la seva filla de cinc anys. Només imaginar aquesta situació fa que a un se li posin els pèls de punta, però has de ser conscient que això li pot ocórrer a qualsevol, fins i tot a tu.

Consells a tenir en compte:

Documenta el teu fill. Duu sempre damunt una fotografia actual del teu fill, els nens canvien ràpid i en cas de pèrdua o desaparició, facilita la seva recerca. Important que recordis la roba que duu.

Mostra-li que ha de fer si es perd. No marxar amb qualsevol persona, fes que aprengui el seu nom complet i el teu nombre de telèfon, etc.

Deixa’l amb persones de confiança. Aquests han de saber el que cal fer si es perd. Però per a evitar aquesta situació, digues que no ho perdin de vista, que estiguin pendent d’ell en tot moment.

No el perdis de vista. Sempre cal estar atent, pendent de qualsevol moviment seu. I sobretot, si vas a una botiga o a un centre comercial, no el deixis sol mentre et proves alguna peça de roba. Un instant serà suficient perquè un delinqüent aprofiti l’ocasió.

Mai el deixis sol. El millor és evitar llocs tumultuosos on és fàcil perdre el control sobre ell. Si de totes maneres hi has d’anar, duu-lo sempre de la mà, recorda que si va sol la curiositat farà que es despisti en qualsevol moment, suficient perquè se separi de tu i vagi per un altre costat. No el deixis que vagi sol al bany, ni tampoc a comprar, acompanya’l.

Avisa immediatament. Si per qualsevol cosa s’extravia, no perdis temps buscant-lo teu mateixa perquè els primers instants són els més valuosos. Avisa immediatament als serveis de seguretat o empleats del centre, ells t’ajudaran revisant tots els llocs i donant avisos per megafonia.

Fa poc temps, una mare que va extraviar a la seva filla de poca edat en un centre comercial, va donar avís immediat als responsables. Aquests de forma diligent i encertada van tancar totes les portes blindant el local. En menys de quinze minuts la van trobar en un dels serveis. L’anècdota és que la nena estava vestida amb una altra roba i li havien tallat el cabell. Crec que ho diu tot.

Desapareguts:
Madeleine McCann, 3 anys. Va desaparèixer el 3 dia de maig de 2007 a Portugal.


Jeremy, 7 anys. Va desaparèixer el dia 10 de març de 2007 a Gran Canaries.

Amy, 15 anys. Va desaparèixer el dia 1 de gener de 2008 a Mijas.

Mariluz, 5 anys. Va desaparèixer el dia 13 de gener de 2008 a Huelva.

17/1/08

Si ipod, no caminis

No fa molt temps, llegia com un senador de Nova York (Carl Kruger) volia prohibir l'ús de reproductors de música i telèfons mòbils quan es creués un carrer d'aquesta ciutat. En aquell moment el superintendente de tràfic australià Jonh Hartley deia davant aquesta notícia, que volia estudiar l'impacte que té l'ús dels reproductors de música i telèfons mòbils cuado es creua el carrer, i a això afegia que en qualsevol cas “no es pot legislar l'estupidesa”...

El temps ha passat i a algú li ha haurà donat la raó, quan el departament de policia de Sydney ha engegat una creativa campanya publicitària, que alerta de l'ús d'aquests artefactes quan caminem pel carrer. Millor dit, quan anem distrets pel carrer, si tenim en compte el gran nombre d'accidents que es produïx al no escoltar els cotxes, la qual cosa acaba en massa ocasions en accident.

Si no mirem el rerafons, la intenció de tot això i ens quedem només amb la lletra, algú novament dirà que amb mesures com aquesta es coarta la llibertat individual. A la pregunta: per què no puc anar tranquil·lament escoltant música pel carrer?, més d'un respondrà amb altra pregunta: això, quin mal fa?. Si per altra banda canviem la formulació de la pregunta, segur que la resposta seria una altra molt diferent: per què no puc anar distret, en el meu món, pel carrer?.

Aquí us ho deixo, avui encara és una campanya de conscienciació. Hauríem de posar de la nostra part perquè sigui solament això, i no calgui convertir-lo en material a legislar, creo que això diria molt de tots nosaltres.
Acabo parafrasejant una campanya de la DGT, ells proposaven: “si beus, no condueixis”, avui jo li poso per títol: “si ipod, no caminis”.



13/1/08

L'anell d'en Morfeu

S’acaba el diumenge, i un a aquestes hores té més visió de got mig buit que altra cosa. No vull ser pessimista però, a les set del matí sonarà el despertador commocionant a tot els qui es trobin al seu abast sonor. Per més melodies que li busco, no en trobo cap que em faci aixecar d’una forma agradable i per descomptat cap que faci que aplaudeixin aquest esforç diari.

Avui, he trobat un element que espero faci el meu despertar quelcom més íntim. Es tracta de l’ “alarming Ring” de la casa Yanko design. Un despertador en forma d’anell que, en comptes de bramar produeix una discreta vibració en el dit de qui el du. Com ells diuen, és ideal per a parelles que no s’hagin d’aixecar a la mateixa hora.

No es que dir-vos però, jo per si de cas, ja estic fent gestions per a veure si em faig amb l'invent. Més endavant us diré com em va, per si voleu seguir-me.



11/1/08

El dolor

Hola a tots/es,

Després d’unes merescudes vacances (no oblideu el meu frustrat viatge a Praga) retorno, si cap, amb més ganes i més projectes. Encara que en ocasions materialitzar-los és la part més difícil del projecte, més encara si depens d'algú que no siguis el teu mateix. Segueixo endavant i espero que en breu, us ho podré presentar. Mentrestant, anirem bussejant en aquest gran mar de temes anomenat seguretat.

Avui parlarem del dolor, símptoma comú que ens ha dut probablement en més d'una ocasió a la consulta del metge, perquè ens doni una solució immediata al nostre problema. En aquest cas, i per tal que pugui efectuar un diagnòstic ràpid i eficaç, és summament important facilitar-li una sèrie de dades, com són: intensitat, localització, temps des de la seva aparició, radicació, símptomes que l’acompanyen, i factors de agreujament o alleugeriment.

Abans de res, hem de saber que no existeix una definició exacta del que és el dolor, tal vegada, perquè es tracta d'una sensació emocional, subjectiva i sensorial de molèstia en alguna part del nostre cos, amb diferents localitzacions i intensitats.

Per tot el que us acabo d’exposar, entendreu que no percep de la mateixa manera un cop d’igual intensitat un boxador que un oficinista, existeixen múltiples factors físics i psicològics que modifiquen la percepció sensorial del dolor, en ocasions amplificant-la i en unes altres disminuint-la.
Hi ha mil raons, per les quals us podeu veure obligats a descriure el dolor que sent algú que es troba al vostre al voltant. Les escales de dolor que aquí us presento, poden ser una bona eina en una d’aquestes ocasions.


En l’escala de classificació numèrica, se li demana a la persona que seleccioni un nombre entre el 0 i el 10, en funció del dolor que està sentint.


L’escala anàloga visual es representa amb una línia recta. El costat esquerre representa l’absència de dolor i el dret el dolor extrem. En aquest cas hem de fer que el pacient marqui el punt de la línia on creu trobar-se.

L’escala de categories de dolor es compon de quatre situacions: dolor nul, lleu, moderat i fort. El pacient ha d’identificar-se amb una d’elles.

Finalment ens trobem davant l’escala de rostres de dolor. Sis expressions diferents que descriuen des d’una persona feliç que no sent cap dolor, fins la que està trista perquè sent molt dolor. Aquesta escala pot utilitzar-se amb pacients de 3 anys d’edat i majors.

0 Molt content, sense dolor
2 Sent un poc dolor
4 Sent una mica més de dolor
6 El dolor és més intens
8 Sent molt més dolor
10 El dolor és el pitjor que pot imaginar-se (No té per que estar plorant per a sentir aquest tipus de dolor).