Sang blava vs sang vermella
Semanes enrere, escoltava parlar al rei en roda de premsa mentre estava a punt de sortir del Clínic, dient: "En España debemos estar orgullosos de la sanidad pública que tenemos"...Creieu que sap realment com està la sanitat pública?, jo estic convençut que no. De entrada, perquè no és un pacient normal. Vaja per no ser, no és ni pacient. (pacient ve de paciència, no?).
M’imagino quelcom així:
El rei
Li detecten un tumor, truquen per telèfon de des de Madrid, preparen l’arribada, agafa l’escorta, puja a l’avió que té a la seva disposició. Arriba a Barcelona, amb l’escorta se’n va cap al Clínic, i sense llista d’espera l’operen i, novament, escorta, avió i cap a palau... (Que buena es la sanidad...)
Jo
Allà pel mes d’octubre del 2008, vaig demanar visita amb el “meu metge de capçalera” (*) tenia un dolor intens a la cama esquerra. No hi va veure res rar, però el dolor continuava (ibuprofeno). A la segona visita, em deriva al traumatòleg. Aquest vol tenir elements de judici i demana em facin dues proves: una ressonància magnètica i una electromiografia.
La primera me la fan en poc temps. Que bo, pensava jo perquè, el dolor continuava.
La segona... la segona encara estic pendent que me la facin. Ha passat: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze, disset, divuit, dinou, i ja estem en el mes vint (20).
No se si és llista d’espera o és que han perdut el meu expedient. Diuen que no, que és normal. Normal?
I jo, mentre recordo les paraules del rei, continuo mirant-me les benes. Tenen un to blavós però no, per elles hi passa sang vermella. Està clar que hauré de seguir esperant però, novament em fa mal la cama...
(*) em refereixo a aquell que m’ha tocat en sort, aquell que el dia que em doni la ma, només la ma, farà que surti de la consulta dient a tothom que m’ha fet una gran revisió...
El rei
Li detecten un tumor, truquen per telèfon de des de Madrid, preparen l’arribada, agafa l’escorta, puja a l’avió que té a la seva disposició. Arriba a Barcelona, amb l’escorta se’n va cap al Clínic, i sense llista d’espera l’operen i, novament, escorta, avió i cap a palau... (Que buena es la sanidad...)
Jo
Allà pel mes d’octubre del 2008, vaig demanar visita amb el “meu metge de capçalera” (*) tenia un dolor intens a la cama esquerra. No hi va veure res rar, però el dolor continuava (ibuprofeno). A la segona visita, em deriva al traumatòleg. Aquest vol tenir elements de judici i demana em facin dues proves: una ressonància magnètica i una electromiografia.
La primera me la fan en poc temps. Que bo, pensava jo perquè, el dolor continuava.
La segona... la segona encara estic pendent que me la facin. Ha passat: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze, disset, divuit, dinou, i ja estem en el mes vint (20).
No se si és llista d’espera o és que han perdut el meu expedient. Diuen que no, que és normal. Normal?
I jo, mentre recordo les paraules del rei, continuo mirant-me les benes. Tenen un to blavós però no, per elles hi passa sang vermella. Està clar que hauré de seguir esperant però, novament em fa mal la cama...
(*) em refereixo a aquell que m’ha tocat en sort, aquell que el dia que em doni la ma, només la ma, farà que surti de la consulta dient a tothom que m’ha fet una gran revisió...
4 comentaris:
paciència!!!
em sembla que ets un bon pacient...
jo me n'hauria anat a la privada (que és el que vaig fer. Sino ho hagués fet encara estaria sentint que "si pots fer aquests moviments que fas, vol dir que no hi ha res trencat"... ara ja saps tu que porto sis mesosoperada del trencament d'un menisc. L'altre continua trencat, però no fa mal)
no et fiïs dels moviments que fas...
petonets pacients
per cert, aquests leucòcits o limfòcits o comesdiguin dela foto, semblen donuts, hehehehe!
Jesús, encara més?...
Arare, estic convençut que tot això prové d'un moviment de rotació del genoll, provocat al baixar del vehicle de la feina en pendent.
La darrera vegada que li vaig comentar a la tècnica de riscos laborals, em mirava i reia, fins que li vaig dir: escolta, jo també soc tècnic en R.L, i no ho dic per fer gràcia. La propera vegada a veure que em diu.
I ara que dius això dels donuts, m'has fet venir unes ganes de menjar-me'l...
Petonets blaus i vermells.
Publica un comentari a l'entrada