24/2/08

Reflexions dominicals

Us heu adonat que ens hem mimetisat dins l’escenari urbà en una mateixa temporalitat horària?. Crec que com molts, porto anys seguint les mateixes pautes de conducta. Sona el despertador a les set, m’aixeco, em “tunejo” i surto al carrer en direcció a la feina, a l’escola o allà on vagi. Pel camí em trobo amb la mateixa gent, el mateixos cotxes, les mateixes motos. Quasi tots ens saludem sense que mai s’hagi creuat cap paraula que no sigui bon dia, adéu, hola... “ens coneixem”.

Això se’n diu rutina, i d’ella en fugim com ànima que s’endu el diable, o al menys això és el que es diu. La veritat és que aquestes situacions repetitives en el temps donen una sensació de seguretat, ho vaig comprovar dies enrere. Un sol dia vaig variar el meu horari, aleshores em vaig convertir-me en actor d’un escenari que no era el meu. Mentre anava caminant a la feina notava la mirada de més d’un, que intueixo es preguntava: què fa aquest aquí?., no és dels nostres.

Tal vegada, aquesta situació la reconeixem més aquells que hem triat com opció de vida viure en un poble, aquells que sense prescindir del cotxe ens podem permetre el luxe d’anar a de casa a la feina caminant, i no tant, els que viviu en grans ciutats. Sigui com sigui, estic convençut que si doneu una ullada en el vostre entorn, identificareu tips com el que us he dit.

Que tingueu bon diumenge!




foto: http://www.publiblanes.net/

3 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

Tens tota la raó. Vivint en un poble et pots trobar desplaçat variant molt poc els costums . A mi em passa si en horari de feina no estic als llocs habituals. Per exemple, si en plena hora de treball estigués comprant al supermercat.Tindria la sensació que tu has descrit molt bé.

Josep Lluís Pouy ha dit...

Per cert, reconeixes la imatge? És un lloc on hi has passat moltes, moltes estones...

Jaume Puig ha dit...

Buff!! i tant!! tots els estius estava allà ... vaig aprendre moltíssim aquells estius. De tota manera el lloc on jo passava els estius ja no existeix. Aquest edifici nou potser agradi més ( aixó depen del gust)però ja no és ni podria ser el que era. Amb l'enderroc es va perdre un espai intangible però ben real. I que en el meu record s'engrandeix, en sóc conscient.