Compta enrera

No se bé si és l’edat la que fa això però, qui no s’ha preguntat mai: quant em queda de vida?. Després d’aquesta li segueixen altres com: què faria si sabés la data de la meva mort?, a qui ho diria?, a qui li donaria les gràcies?, a qui em disculparia?...

Aquestes preguntes, que a molts els pot semblar una bajanada, no ha de ser-ho tant quan l’empresa Timex ha dissenyat un rellotge on la seva funció bàsica és la de mantenir al seu propietari permanentment avisat de quant “temps li queda de vida”. Per a això, caldrà facilitar-li una sèrie de factors (hores de descans, alimentació, estrès, i altres dades de la nostra salut),amb els quals l’aparell elaborarà les malignes prediccions.

Jo no seré dels que me’l compri. En primer lloc, perquè prefereixo no tenir aquest tipus de dades i dedicar-me simplement a viure. A viure sense estar permanentment mirant la meva data de caducitat. Per altra banda, perquè no crec massa en les seves prediccions, segur que no té un factor de correcció anomenat Murphy, o aquell altre que diu: “fa un dia meravellós, veuràs com ve un “gili…..” i te l’espatlla”.

Com veieu, no hi ha una formula magistral que ens doni seguretat plena. Pot ser que sigui una de les gràcies de la vida, saber quan comença però no, quan acaba. De totes maneres, si voleu viure en la inseguretat, en el temor, i com jo sou dels que no us el comprareu, no deixeu de seguir les instruccions de Julio Cortazar en el seu preàmbul i instruccions per a donar corda al rellotge:

Preàmbul de les instruccions per a donar corda al rellotge

Pensa en això: quan et regalen un rellotge et regalen un petit infern florit, una cadena de roses, una garjola d’aire. No et donen solament el rellotge, que els compleixis molt feliços i esperem que et duri perquè és de bona marca, suís amb àncora de rubis; no et regalen solament aquest menut picapedrer que et lligaràs al canell i que passejarà amb tu. Et regalen -no ho saben, el terrible és que no ho saben-, et regalen un nou tros fràgil i precari de tu mateix, quelcom que és teu però no és el teu cos, que cal lligar al teu cos amb la seva corretja com un bracet desesperat penjant-se del teu canell. Et regalen la necessitat de donar-li corda tots els dies, l’obligació de donar-li corda perquè segueixi sent un rellotge; et regalen l’obsessió d’atendre a l’hora exacta en les vitrines de les joieries, a l’anunci de la ràdio, o el del servei telefònic. Et regalen la por de perdre’l, que te’l robin, que caigui a terra i es trenqui. Et regalen la seva marca, i la seguretat que és una marca millor que les altres, et regalen la tendència de comparar el teu rellotge amb els altres rellotges. No et regalen un rellotge, tu ets el regalat, a tu t’ofereixen per a l’aniversari del rellotge.

Instruccions per a donar corda al rellotge

Allà al fons està la mort, però no tingui por. Subjecti el rellotge amb una mà, prengui amb dos dits la clau de la corda, remunti-la suaument. Ara s’obre un altre termini, els arbres despleguen les seves fulles, les barques corren regates, el temps com un ventall es va omplint de si mateix i d'ell brollen l’aire, les brises de la terra, l’ombra d’una dona, el perfum del pa. Què més vol, què més vol? Lligui’l aviat al seu canell, deixi’l bategar en llibertat, imiti’l anhelant. La por rovella les àncores, cada cosa que es va poder aconseguir i va ser oblidada va corroint les venes del rellotge, gangrenant la freda sang dels seus rubis. I allà en el fons està la mort si no correm i arribem abans i comprenem que ja no importa.