Entre reixes

Permeteu-me que comparteixi amb vosaltres el meu estat d’ànim, estic emprenyat, i molt. En poc menys d’un mes, he estat el blanc de lladres en dues ocasions. He valorat els robatoris en uns sis mil euros però, el que no puc valorar és aquesta sensació d’impotència que sento. És una violació a la intimitat, a la propietat, al patrimoni, a la seguretat, a tot plegat.

Probablement, algú espera que faci algun tipus de demagògia en contra de la policia però no, no ho faré. Treballo colze a colze amb ells i sé que, és del tot impossible tenir-ne un darrere nostre, i molt menys custodiant les nostres propietats d’una forma permanent. Però si, faig una critica a l’actual sistema judicial, i un atac frontal a dos actors principals: els lladres que roben, i els còmplices que compren el material robat.

Mireu no ens enganyem, es parla molt de la crisi però, la crisi no és la culpable del que succeeix. No hi ha pares de família robant per donar de menjar els seus fills, el que hi ha és cada cop més “xoriços” sense res a perdre, sense vergonya, i el que és pitjor, sense escrúpols. Els agafen, entren per una porta i surten per l’altre, de vegades molt abans que la pròpia policia, que es queda omplint papers...

I fins aquí perquè, poca reflexió puc fer sobre la delinqüència en aquests moments, no soc gens objectiu. Ho serieu vosaltres?.