Residus

Permeteu-me, abans d’entrar en matèria, comentar-vos quelcom que m’ha passat avui.

Un company m’ha fet una pregunta en referència als temes Medi Ambientals que estic incorporant darrerament al blog: però Josep Lluís, no vas dir que tractaries sobre temes de seguretat en el nostre entorn?.

I jo m’he fet la següent reflexió: si previsió, prevenció i planificació són eines fonamentals per tal de reduir a zero esdeveniments negatius per nosaltres i per qui ens envolta. No creieu que preveure, prevenir i planificar en favor del Medi que ens envolta es treballar, també, en favor de la nostre seguretat ?.

Ho tinc clar, la resposta és si, i per això continuaré tractant temes com el reciclatge, amb total convenciment.

Qui de nosaltres no ha vist, caminant pel camp, per la platja o pel poble, tota mena de residus llençats per arreu: llaunes, xicles, burilles, papers, embalatges, ampolles, encenedors, piles, esprais, etc.

Bé dons, us vull parlar del temps que tarda en descompondre’s qualsevol d’aquests residus llençats de forma tant inconscient:

5 anys

Un xicle llençat a terra, es converteix en aquets temps, per acció de l’oxigen, en un material molt dur que comença a trencar-se fins a desaparèixer. El xicle és una mescla de gomes, de resines naturals, sintètiques, sucre, aromatitzants i colorants. Degradat quasi no deixa rastres.

10 anys

És el temps que tarda la natura en transformar una llauna de refresc o de cervesa a l’estat d’òxid de ferro. Les llaunes tenen 210 micrones d’espessor d’alumini recobert de vernís i d’estany. A l’aire lliure, fa falta molta pluja i humitat perquè la cobreixi totalment.

30 anys

L’esprai és un dels elements més polèmics dels residus domiciliaris. Tot i que ara, la majoria ha deixat d’incloure el CFC (clorfluorcarbons, nocius per l capa d’ozó) com a part dels seus components. La seva estructura metàl·lica els fa més resistents a la degradació natural. El primer pas és l’oxidació.

100 anys

Juntament amb el plàstic, el porexpan també anomenat unicel, no és un material biodegradable. Està present en tots els embalatges, i tal i com es rep es llença a les escombraries. El màxim que pot fer la natura amb la seva estructura, és dividir-lo en molècules mínimes.

100 a 1000 anys

Les ampolles de plàstic són més rebels a l’hora de transformar-se. A l’aire lliure perden el to, es fragmenten i es dispersen. Soterrades duren més. La majoria estan fetes de “tereftalat de polietilé” (PET), un material dur de degradar: els microorganismes no tenen mecanismes per atacar-los.

Més de 1000 anys

Les bateries dels aparells electrònics, són altament contaminants i no es degraden. La immensa majoria tenen mercuri, però també poden porat zinc, crom, arsènic, plom o cadmi. Podem començar a separar-se després de 50 anys a l’aire lliure. Però romanen com agents nocius.

4000 anys

Les ampolles de vi, en qualsevol dels seus formats, és un objecte molt resistent. Encara que fràgil perquè amb una simple caiguda pot trencar-se, pels components naturals de terra, és una tasca titànica transformar-la. Formada per sorra i carbonats de soci i calç és reciclable en un 100%